• LA TÈCNICA DEL QUE CONEIX EL CULPABLE.

Creada per l’especialista en psicologia fisiològica David Lykken, en aquesta tècnica, l’interrogador no li pregunta al sospitós si va cometre o no el crim, sinó que l’interroga sobre certs aspectes del fet delictiu que només el culpable pot conèixer. Aplicant aquesta tècnica, el culpable s’autodelata quan l’entrevistador aconsegueix que demostri conèixer algun detall o aspecte del crim que només l’autor pugui conèixer.

  • LA TÈCNICA DE LA PREGUNTA DE CONTROL.

En aquesta tècnica, el sospitós no se li formulen únicament preguntes rellevants pel que fa al delicte comès (“Va robar vostè els 3.000 euros?”) Sinó que  a més  se li formulen preguntes de control. La interrogació és en base a preguntes induïdes i afirmacions induïdes.Gran part de les controvèrsies sobre aquesta tècnica deriven de la manca d’acord sobre què és el que aquestes preguntes controlen exactament, i quina és la seva eficàcia.

La forma en què se li planteja la pregunta al subjecte, així com la conducta de l’examinador, estan destinades a posar-lo a la defensiva i cohibit, de manera que se senti impulsat a respondre ‘No’.

Aquest procediment apunta a crear la possibilitat que un subjecte innocent experimenti major preocupació sobre la seva veracitat en respondre a les preguntes de control (les primeres) que en respondre a les preguntes rellevants (les segones).Un subjecte culpable, en canvi, sentirà més preocupació sobre les seves respostes  a les preguntes rellevants, ja que són aquestes les que representen una amenaça més seriosa i immediata per a ell. No obstant, l’innocent sap que està responent en forma veraç a les preguntes rellevants, i l’inquieta més mostrar-se equívoc o dubitatiu  en respondre a les preguntes de control, la qual cosa és el que vol  l’interrogador , per a més tard comparar aquesta reacció amb la de les preguntes rellevants.

Finalment, aquesta tècnica està subjecta a produir més errors d’incredulitat que de credulitat.

  • LA TÈCNICA DE FER PREGUNTES RELACIONADES AMB L’ESPAI I EL TEMPS.

    Fer pensar en el temps i en l’espai a l’entrevistat és una manera efectiva d’avaluar la sinceritat de les versions.

Mentir sobre el temps i l’espai és molt difícil i per tant serà fàcil detectar contradiccions i lapsus, partint de la base que les persones obliden més fàcilment quan han mentit.

  • LA TÈCNICA DE LA ESPECULACIÓ.

En general a un subjecte innocent no li importarà teoritzar sobre com es va realitzar un crim, ni tampoc li resultarà incòmode, generalment oferir la seva opinió sobre qui podria ser un possible autor. En canvi els culpables rarament  se senten còmodes amb aquest joc. Trobaran  dificultós i incòmode construir hipòtesis sobre uns fets que coneixen perfectament.

CONCLUSIÓ

 Les mentides fallen per les següents raons: pel pensament mal planejat, perquè és comú que el mentider no sigui tan sagaç com per anticipar totes les preguntes que se li poguessin fer o per meditar les seves respostes, per no saber amagar o fingir les emocions a través del llenguatge corporal, perquè les persones no trien deliberadament el moment en què sentiran una emoció.