Tot i que no hi ha una fórmula magistral per aconseguir una confessió, hi ha unes regles bàsiques o mètode estàndard consensuat com el més efectiu per conduir un interrogatori:

  • S’haurà de realitzar l’interrogatori després de tenir el convenciment de la relació del sospitós amb el crim i si és possible amb coneixement previ de la personalitat de l’individu i de les raons que li van poder conduir a cometre el delicte.
  • Serà necessari el coneixement del perfil del interrogat per a poder individualitzar cada tècnica a cada individu i adaptar d’aquesta manera l’interrogatori al perfil del interrogat.

Per exemple, en un delicte imprudent s’haurà d’explotar el sentit de culpa, en un delicte dolós d’autor no professional serà més efectiu explotar la projecció la racionalització i la minimització dels fets, mentre que, davant un delinqüent professional, caldrà explotar altres tècniques com la paranoia de l’autor i el dilema del presoner*

  •  En la primera fase de l’interrogatori (coneguda com a fase de confrontació positiva) s’ha de sotmetre el sospitós a una forta pressió psicològica de la que després el  rescatarem. Aquesta pressió consistirà en una acusació convincent que faci creure el sospitós que coneixem la seva relació amb el crim i que disposem de proves que l’incriminen.

*http:pepoladas.over-blog.es/article-35114596.html
Explicarem el sospitós de forma decidida i contundent que existeix evidència clara indicativa que ell és el culpable del delicte.

Un dels perills per a la conducció de l’interrogatori en aquesta fase són les fugides mentals. Les fugides mentals del sospitós són desconnexions que aquest realitzarà com a resposta al fracàs de la negació. Es poden evitar cridant l’atenció del sospitós, per exemple, acostant-se físicament a ell, tocant-li amablement, cridant-lo pel seu nom de pila, etc.

  • Després de la confrontació inicial hi ha una pausa durant la qual l’interrogador s’observa la conducta del sospitós. Després d’haver identificat i analitzat les incoherències i contradiccions que s’hagin donat en la narració del sospitós, es plantejarà l’estratègia per a la fase de preguntes directes.
  •  La següent fase de preguntes directes haurà de servir per plantejar les qüestions precises que desmuntin la seva versió dels fets.

    En aquesta fase acostumen a produir dos comportaments típics del detingut que s’hauran d’abordar:
    • Les negacions. Normalment la no negació serà indicativa de culpabilitat. Si per el contrari inicialment es produeixen negacions haurem tallar la comunicació (quan més es nega és més difícil que després  s’afirmi).
    •  Com més vegades el sospitós diu “Jo no ho vaig fer” més adherit
      psicològicament es troba a aquesta idea, de manera que cal interrompre immediata i repetidament totes les negacions, tornant a les tàctiques del pas anterior. Les negacions dels innocents són més directes i persistents, els culpables canvien d’estratègia i argumenten per què no van poder cometre el delicte. Aquesta fase pot allargar-se i en el joc psicològic hem observar si es debilita la negació.
    • Les objeccions. L’interrogador ha d’ aturar aquestes argumentacions i tornar al tema principal, per exemple dient: “D’acord, però …” o “Potser tinguis raó, però el realment important és que …”.De seguida que l’interrogat senti la inutilitat de les seves  objeccions, se sentirà debilitat i es retrotraurà de la conversa. Llavors per fi es tornarà vulnerable als “atacs” de l’interrogador.
                 

En aquesta fase s’hauran d’utilitzar mecanismes de defensa psicològics per justificar les accions.

El desig d’alleujar-se de  la culpa potser mogui el culpable a confessar el seu crim, mentre que el desig d’evitar la humiliació i la vergonya potser el porti a no confessar mai.

La racionalització, la projecció i la minimització, són tres mecanismes de defensa psicològics que serveixen per justificar les accions.

Per als interrogatoris amb sospitosos emocionals, és a dir persones que senten remordiments i penediment, l’ interrogador ha d’oferir “excuses morals” per les accions delictives, minimitzant la gravetat de l’acció, i la implicació del sospitós, desplaçant culpa, etc.

En aquest cas, l’investigador haurà de mantenir-se fred i apartar les seves emocions, deixant al marge les qüestions morals personals, si és necessari fingint. Haurem convèncer el culpable que entenem els motius que ha pogut tenir per realitzar el crim (racionalització) els motius que l’han pogut porta a fer-ho (projecció) i tractarem d’utilitzar expressions que suavitzin la gravetat dels fets (minimització).

Però com ja s’ha dit, no existeix la fórmula magistral per a obtenir una confessió, igual que tampoc tots els sospitosos tenen  el mateix perfil. Alguns d’ells no respondran a aquests estímuls emocionals, llavors serà recomanable adoptar estratègies més severes com: la d’agafar-lo en alguna petita mentida i acusar-lo d’haver mentit  la resta de la història, mostrar-li evidències  físiques, reals o falsificades, de la seva participació en el delicte, afirmar falsament que els seus còmplices han confessat i els han acusat, així que no els val la pena negar res, etcètera.

  • Següent fase, plantejar raons acceptables per confessar la veritat.

Resulta molt eficaç plantejar la qüestió en termes duals: hi ha una opció bona i una dolenta: La mala opció és la de no confessar, amb la qual cosa es provaran els fets sense que l’hagi pogut demostrar a tots que va tenir coratge per confessar. La bona opció serà la que el pugui explicar el que va fer i que tots sàpiguen quins motius el van portar a fer-ho.

Es presenten per tant al sospitós dues alternatives per a la imputació del delicte. Ambdues impliquen la culpabilitat de l’interrogat, però es presenten de tal manera que una sembla molt més avantatjosa que l’altra.

També es poden plantejar dues alternatives com a resultat de la confessió mateixa, per exemple dient-li al sospitós que hi ha proves que indiquen que és culpable, i que té dues opcions: confessar com faria qualsevol persona honrada o seguir negant insistentment la seva implicació. Es fa referència a què pensarà el jurat o el jutge de
algú que, a més de cometre aquest delicte, ho nega fins al final.

 D’aquesta manera el culpable tindrà la sensació que ha decidit ell.

  •  Següent fase: Fer que el sospitós expliqui el delicte en detall:
    Si finalment convencem al sospitós de la conveniència de la confessió, arribarà el moment de que expliqui de forma detallada els fets. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat per “buidar” tota la informació de manera detallada.
  • Fase final: Convertir la confessió oral en una confessió escrita:

    Com ja es va dir, el sospitós pot retractar la seva confessió amb posterioritat, o pot negar haver-la fet. Per tant, resulta obvi que és convenient que la confessió es redacti per escrit i que el sospitós la llegeixi i la signi.

    CITES FINALS:

“Proclamar que ningú ha de mentir mai en una relació, seria caure en un simplisme exagerat; tampoc recomano que es desemmascarin totes les mentides”.
Paul Ekman (1991)

“Si m’enganyes una vegada, teva és la culpa. Si m’enganyes dues, la culpa és meva”.
Anaxàgores, filòsof grec (500-428 a.C.)