Abans d’abordar els signes de comportament típics de la mentida, hem de tenir en compte les següents premisses:

  • No existeix un únic comportament que estableixi la culpabilitat d’un sospitós.

Un dels mites més comuns sobre la detecció de mentides, és que una sola conducta, verbal o no verbal, d’una persona pot infal·liblement revelar una mentida.

Les evidències empíriques demostren que no hi ha cap comportament o gest que provi infal·liblement la mentida i que per si sol un símptoma pot ser poc fiable.

Per contra, cada persona té un “catàleg” de comportaments diferents i desenvolupa un sistema de resposta personalitzat que pot correspondre tant a una veritat com una mentida. Per això els investigadors han d’evitar la simplificació d’aplicar un únic estàndard per a tots els sospitosos.

  • S’ha de determinar el comportament normal de la persona abans d’estudiar els canvis d’aquests comportaments.

Encara que, com s’ha afirmat en el punt anterior no hi ha un únic comportament que indiqui per si sol veritat o mentida, els canvis de patró de comportament de l’individu, poden indicar una important transformació de l’estat emocional i intel·lectual de la persona.

Aquests canvis poden incloure l’aparició o cessament de determinades conductes verbals i no verbals.

Per identificar correctament aquests canvis, l’investigador ha d’haver estudiat prèviament les constants de comportament de l’individu. Aquest estudi s’ha de fer mitjançant l’observació prèvia del comportament en un entorn de confiança i confort.

Si no s’estableixen prèviament les fases d’observació i comparació correrem el perill de plantejar hipòtesis errònies.

És probable que un investigador es desanimi en una primera entrevista ja que no té cap criteri de comparació, i per tant no ha tingut l’oportunitat d’observar un canvi en el comportament. És fàcil en aquestes circumstàncies cometre errors amb els judicis absoluts, per exemple, “ella està realitzant tantes manipulacions amb les seves mans que ha de sentir-se molesta per alguna cosa que no vol confessar”.

Els judicis relatius  com per exemple “ella està realitzant moltes més manipulacions amb les seves mans que de costum, per tant s’ha de sentir molesta”,  són l’única manera de disminuir els errors de incredulitat provocats per les diferències individuals d’estil expressiu.

 Els jugadors de pòquer professionals coneixen  molt bé aquestes tècniques, i memoritzen les “dades” (indicis de l’engany) peculiars de cada un dels seus oponents regulars.

Si el caçador de mentides no té més remei que formular un judici a partir d’una única entrevista, aquesta haurà de ser prou prolongada com per permetre observar la conducta habitual del sospitós. Per exemple, l’entrevistador intentarà parlar una estona de temes que no provoquin cap tensió ni ansietat, encara que de vegades li serà impossible. Per a un subjecte que té por que es sospiti d’ell, tota l’entrevista pot resultar estressant.

  • Les reaccions del subjecte han de ser pertinents oportunes i consistents.


    Un comportament d’un individu pot ser el resultat d’una infinitat de variables, algunes de les quals poden no tenir res a veure amb la mentida. Per exemple una persona pot suar notablement per la temperatura ambient, per la tensió de la situació o per l’emoció de la ira.

No obstant això, quan els investigadors estimulen comportaments mitjançant preguntes, temes o accions específics, els comportaments que es donen en la persona es poden relacionar amb les respostes.

Per a determinar que un comportament de l’individu té relació amb una mentida (Indicador de mentida) han de complir les condicions següents:

  • Que el comportament anòmal coincideixi amb el tema de conversa específic (reacció pertinent).
    • Que es repeteixi la reacció cada vegada (o pocs segons després) que l’entrevistador plantegi el tema (reacció oportuna).
    • Que el comportament sigui clarament anòmal (reacció consistent).
  • Cal analitzar tots els comportaments del subjecte.

Mai s’ha d’establir una conclusió abans d’haver analitzat els comportaments del subjecte de manera global, incloent els signes de conducta verbal i no verbal.

Com a resultat de la precipitació, els investigadors inexperts tendeixen a establir suposicions, hipòtesis i afirmacions abans d’acabar les entrevistes i analitzar globalment el seu contingut. Aquestes precipitacions tendeixen en general a provocar que només es destaquen aquelles conductes que confirmen els nostres prejudicis,  trencant l’objectivitat.

Salta-ser aquesta premissa pot provocar la pitjor de les equivocacions: No creure a una persona sincera.

ERROR DE OTHELLO[1]: Dona origen a errors d’incredulitat, en els què s’incorre quan es passa per alt que una persona veraç pot presentar l’aspecte d’una persona mentidera si està sotmesa a tensió. Un individu sincer potser temi que no se’l creguin, i aquest temor pot confondre’s amb el recel a ser detectat que és propi d’un mentider. Hi ha subjectes amb grans sentiments de culpa sense resoldre sobre altres qüestions, que surten a la superfície tota vegada que algú sospita que van cometre una falta, i aquests sentiments de culpa poden confondre amb els que sent el mentider per l’engany en què està incorrent. D’altra banda, els individus sincers potser sentin menyspreu pels qui els acusen falsament, o entusiasme davant el desafiament que implica provar l’error dels seus acusadors, o plaer anticipat per la venjança que es prendran: i els signes de tots aquests sentiments poden arribar a assemblar-se als propis dels  mentiders.


RISC DE Brokaw: Consisteix en  No tenir en compte les diferències individuals en la conducta emocional. Ja que es necessita saber si un probable signe de mentida  és o no una característica permanent en l’individu.

L’entrevistador haurà d’estar especialment atent a la possibilitat de cometre errors pel risc de Brokaw quan no es pugui realitzar més d’una única entrevista, ja que en aquest cas serà arriscat establir relacions entre el comportament i la mentida, si es desconeixen  les peculiaritats de la conducta del sospitós.

El risc de Brokaw ha de considerar especialment en relació a l’observació de determinades conductes no verbals gestuals.

  • L’absència de comportaments de mentida no garanteix la veritat

Hi ha veritables mestres de la mentida: per exemple els il·lusionistes aconsegueixen enganyar  a múltiples persones simplement desviant la seva atenció, per tant tot i la gran utilitat d’aquestes tècniques, no hem d’interpretar que són infal·libles ja que podem creuar-nos amb persones que sàpiguen dissimular amb gran habilitat les seves emocions o persones que, simplement no sentin cap emoció quan menteixen (com és el cas dels psicòpates).

És molt important saber si el mentider creu que se sospita d’ell, perquè els seus enganys es faran molt més subtils.

Els errors que es produeixen en detectar un engany (i que parteixen del Risc de Brokaw) són:

  • Els errors per incredulitat davant la veritat (“falsa alarma”).
    • Els errors per credulitat davant la mentida (“pèrdua”); aquests últims es produeixen arran de que certes persones, simplement, no s’equivoquen mai al mentir. Aquest grup no inclou únicament als psicòpates sinó també als mentiders naturals, així com als que fan servir la tècnica teatral de Stanislavski» o per algun altre mitjà aconsegueixen creure en les seves pròpies simulacions o enganys.

[1] Se li dona aquest nom per l’escena final de l’obra de Shekespeare en la qual es protagonista acusa a Desdemona d’un idil·li amb Casio i la informa de que ha ordenat la seva execució. Ella, que ha estat  fidel s’inquieta al pensar que, si mor Casio, ningú podrà provar la seva innocència. El protagonista atribueix aquesta inquietud a la pena que ella port haver sentit per la mort del que creu que va ser el seu amant.

» veieu: http://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_Stanislavski