No és fàcil trobar una raó racional que justifiqui la confessió, ja que la autocondemna no sembla un comportament humà natural.

Molta gent defensa que la majoria de auto confessions es produeixen quan l’ansietat interna que causa la mentida i el sentiment de culpa d’haver comès el delicte pesa més en l’autor que la percepció de les conseqüències del crim comès.

Segons Jayne (1986) el detingut menteix perquè dir la veritat comportaria conseqüències negatives per a ell (pèrdua de llibertat, rebuig social, etc.) i per tant, no cedirà fins que les conseqüències percebudes d’una confessió siguin més desitjables que les derivades de mantenir un engany.

L’interrogador compta amb un altre aliat: la socialització de mentir és
moralment incorrecte i pot fer que el mentider pugui experimentar un conflicte
intern que es tradueix en ansietat. El sospitós té la necessitat d’alliberar aquesta ansietat. L’objectiu de l’interrogador consisteix en incrementar aquesta ansietat i reduir al mateix temps les conseqüències negatives percebudes de la confessió.

Un altre factor que influeix en l’auto confessió és la coneguda paranoia de l’autor. El criminal, normalment sent una necessitat de conèixer el que la policia sap del delicte i experimenta una ansietat en no saber fins on aquesta coneix la seva participació.