Encara que com ja s’ha apuntat, no existeix un únic comportament verbal ni no verbal que confirmi per si mateix la mentida, algunes manifestacions es donen més entre les personal que menteixen que entre les que actuen sincerament.

A continuació passarem a descriure’ls.

  • DESCRIPCIÓ D’ INDICIS DE POSSIBLE MENTIDA, SEGONS MOVIMENTS CORPORALS:

Els emblemes, són actes no verbals que tenen una traducció directa verbal consistent en una o dues paraules.

Els emblemes tenen un significat precís, conegut per tots dins d’un grup cultural determinat i solen executar conscientment.

Els emblemes no són universals, sinó que el seu significat canvia segons la cultura.

Un exemple d’emblema és el lleu encongiment d’espatlles per indicar incertesa.

Durant un engany, els emblemes normalment augmentaran més que de costum.

Els il·lustradors, són moviments directament lligats al discurs que serveixen per visualitzar el que s’està dient verbalment (gestos com per exemple, dibuixar figures en l’aire, assenyalar i indicar l’adreça o la mida d’alguna cosa).

Normalment seran emprades menys que de costum durant un engany.

La raó d’aquesta disminució, és la falta d’afecció emocional que s’està dient: la gent il·lustra menys que de costum les seves paraules quan se sent indiferent, avorrida, aliena a la qüestió o molt entristida.

En general s’haurà de sospitar de les declaracions que semblin històries relatades o llegides, ja que poden obeir a l’expressió de la memorització d’una invenció.

L’entusiasme o l’interès fingits poden detectar-se per la manca de il·lustradors que acompanyen les paraules.

Les il·lustracions també es redueixen quan l’individu té dificultat per decidir el que dirà. Sí algú sospesa amb cura cada paraula abans de dir-, no l’acompanyarà amb moltes il·lustracions.

Finalment, l’entrevistador ha de ser més prudent en la interpretació dels il·lustra dors que dels relliscades emblemàtics.



Les manipulacions ( moviments de mans), poden indicar els dos estats oposats, la incomoditat i la relaxació. Per això que les manipulacions no es considerin signes vàlids d’engany. Constituiran signes d’incomoditat o molèstia en les situacions més formals, com per exemple quan els subjectes estiguin envoltats de gent desconeguda.


D’altra banda, els mentiders saben que han de suprimir les seves manipulacions, i la majoria ho aconsegueix gairebé sempre. Les manipulacions presenten també el Risc de Brokaw.

La postura, és un altre aspecte  corporal que ha estat estudiat per diversos investigadors, però no han pogut trobar dades fefaents d’autodelatació o de pistes sobre la mentida. Encara que no s’ha d’oblidar que quan una persona es reacomoda en un seient o fa un moviment d’incomoditat davant d’una pregunta, resposta o comentari que causa tensió, és probable que ens aporti informació corporal rellevant si s’uneix a altres gestos conductuals.

Davant d’una amenaça, tendim a reduir la nostra silueta, inconscientment ens arronsar les espatlles i si estem asseguts, ens tirarem cap enrere.

Altres moviments corporals que hem d’observar són:

  • Alteracions de contacte visual.
    • Parpellejar mentre es respon.
    • Cobriment dels ulls amb les mans.
    • Badalls (provocats per l’augment dels nivells d’adrenalina).
    • Tocaments de cara boca i coll.
    • Jocs de mans amb anells i rellotges.
    • Repicar de cames.
    • Postures canviants.
    • Creuament de braços (postura defensiva)

  • LA MENTIDA I EL PAPER DEL SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM (SNA)

També anomenat sistema nerviós simpàtic, que regula les funcions vegetatives, dona lloc a canvis notoris en el cos quan hi ha una activació emocional.

La por és una de les diferents emocions primàries necessàries per a la supervivència. Hi ha altres com ara la ràbia, la culpa o la vergonya.

La por provoca l’en l’organisme unes reaccions biològiques que actuen com a sistema d’alarma intern i que són fàcilment recognoscibles.

Segons els estudis etològics, aquestes reaccions o canvis de comportament tenen el seu origen evolutiu en la preparació de l’organisme per reaccionar davant una amenaça externa. Dit d’una altra manera, preparen el cos per a la lluita o la fugida (fight and flight síndrome).

Aquestes reaccions provoquen augments i reduccions de determinades funcions corporals per garantir així el màxim rendiment físic davant aquestes situacions.

Al mentir entren en conflicte les emocions dels valors del sistema límbic amb el raonament i les conseqüències fisiològiques són similars a les del fight and flight sindrome.

Algunes de les funcions que variaran són:

  • La pressió sanguínia.
    • El ritme cardíac.
    • La profunditat i velocitat de respiració.
    • Els nivells d’adrenalina de sucre i de cortisol (coaguladors que ens defensen de les ferides físiques) a la sang
    • La sudoració.
    • La salivació.
    • La contracció de les nines.
    • Desajustos intestinals.

Aquestes alteracions es caracteritzen per produir-se involuntàriament quan hi ha alguna emoció. Són molt difícils d’inhibir i per això mateix molt fiables com indici d’engany.

Les persones som capaços d’inhibir gran part dels nostres signes facials. No passa el mateix amb les reaccions del SNA en tant que el funcionament del SNA està molt menys subjecte a la pròpia censura.

En un experiment realitzat per l’equip del Doctor Ekman, es van obtenir sòlides proves que l’activitat del SNA no és la mateixa en totes les emocions. Les alteracions en el ritme cardíac, la temperatura de la pell i la suor no són iguals per a totes elles. Per exemple respecte a l’enuig i la por va augmentar el ritme cardíac, però l’efecte sobre la temperatura de la pell no va ser el mateix en ambdós casos: Mentre que l’enuig provoca augments temperatura a la pell, la por provoca disminucions.

Els canvis físics provocats per aquesta alteració emocional provoquen símptomes com picors i formigueig de pell i nas, sequedat de llavis. Aquests símptomes poden provocar conseqüentment tics característics com rascades de pell i coll o dificultats al empassar saliva.

Aquests tics poden considerar “semàfors” o avisos de conducta d’engany

Però algunes de les alteracions provocades pel SNA són fàcilment falsificables. Costa amagar els signes emocionals presents en la respiració o en l’acte d’empassar saliva, mentre que falsejar aquests mateixos signes no exigeix un ensinistrament especial: només cal respirar més agitada o empassar saliva més sovint. La suor és una altra qüestió: costa tant ocultar-lo com falsejar-lo.

  • LA MENTIDA I LA CARA

La cara és un sistema dual en què apareixen expressions triades deliberadament i altres que sorgeixen de forma espontània, de vegades sense que la persona  tan sols se n’adoni.

Les microexpressions són gestos emocionals que abasten tot el rostre i duren tot just una fracció del que duraria la mateixa expressió en condicions normals.

De vegades, quan emergeix una expressió, semblaria que la persona se’n adoni del que comença a mostrar i la interromp, de vegades encobrint-la amb una altra. El somriure és la màscara encobridora més corrent.

Pot passar que l’expressió avortada sigui tan fugaç que resulti difícil captar el missatge que s’hauria transmès en cas de no interrompre’s. Però tot i que aquest missatge no quedi reflectit al rostre, el fet mateix d’avortar una expressió és un indici notori que la persona amaga algun sentiment. L’expressió avortada sol durar més que la microexpresió, però no és tan completa.

No tots els músculs que produeixen les expressions facials són igualment fàcils de controlar: alguns són més fidedignes que altres. Els músculs fidedignes són aquells dels quals no es pot fer ús per les expressions falses: el mentider no els té a la seva disposició, i com tampoc pot inhibir-los immediatament, li costa amagar l’acció d’aquests músculs en tractar de dissimular una emoció real.

Per exemple, els músculs característics que es mouen involuntàriament quan s’experimenta tristesa, dolor o pena (que les comissures dels llavis es moguin cap avall, el front presenti arrugues i les celles estiguin alçades en el seu angle interior) gairebé no és possible moure’ls a voluntat perquè, en aquest cas l’acompanyament del moviment del mentó delata la falsedat.

El front és la seu principal dels moviments musculars fidedignes.

També, els moviments musculars fidedignes quan hi ha por, inquietud, aprensió i terror són que les celles estan aixecades i s’aproximen entre si, així mateix, la parpella superior puja i es posa tensa  la inferior.

L’elevació de les celles també serveix com a signe d’interrogació o d’exclamació, i com a emblema de desconfiança i escepticisme, també és freqüent que es tanqui les celles en moments de perplexitat o de concentració.

En relació al temor, una de les millors claus sobre la boca són els llavis afinats, encara que cap d’ells xucli l’altre ni estiguin forçosament apretats, presentaran una disminució de la zona vermella visible.

El sistema nerviós autònom provoca altres canvis visibles a la cara: el rubor l’empal·lidiment i la suor, tots són difícils d’amagar.

El rostre es posa vermell de ràbia o de torbació, és a dir, ambdós impliquen la dilatació dels vasos sanguinis perifèrics de la pell. La cara enrogeix d’ira només quan aquesta ha quedat fora de control, o quan el subjecte tracta de controlar una ràbia que està a punt d’explotar. En aquest cas, habitualment hi haurà a la cara o la veu altres proves de la ira, i l’investigador no haurà de confiar només en la coloració de la cara per discernir aquesta emoció. Si la ira està mal controlada, la cara pot empal·lidir o posar-se blanca, com també passa quan se sent por.

L’empal·lidiment  pot aparèixer fins i tot quan la mímica d’aquesta emoció ha estat perfectament dissimulada.

Els hemisferis cerebrals governen els moviments facials voluntaris però no els involuntaris , que es governen per zones les inferiors, més primitives del cervell.

Hi haurà asimetria entre ambdues zones quan l’expressió sigui voluntària i deliberada, es a dir fingida…

Les asimetries acostumen a ser una mica més marcades en el costat esquerre si la persona es dretana, donat que, segons la PNL, la part esquerra del rostre està governada per l’hemisferi dret.

Però un bon investigador no ha de confiar mai en un sol indici facial de l’engany, els indicis facials han de ser corroborats pels que procedeixen de les paraules, la veu i la resta del cos.

En aquest sentit, hi ha tres variables importants a tenir en compte:

  • El temps de durada  total d’una expressió facial.
  • El que triga a aparèixer (temps d’arrencada)
  • El que triga en desaparèixer (temps de descàrrega).

 Els tres elements esmentats poden oferir pistes sobre la mentida. Les expressions de llarga durada (sens dubte les que s’estenen per més de 10 segons) són habitualment falses, ja que les expressions autèntiques no duren tant. Llevat que l’individu estigui experimentant una experiència culminant o de cim emocional, les expressions emocionals genuïnes no romanen en el rostre per més d’uns segons. Ni tan sols en aquests casos extrems les expressions duran tant, per contra, hi ha moltes expressions que són més breus. Les llargues solen ser emblemes o expressions fingides.

Suposem que algú que vol fingir que està furiós i crida “Ja em tens fart amb aquesta manera de comportar-te”. Si l’expressió d’ira apareix a la cara després de les paraules, és més probable que sigui falsa que si apareix en el mateix moment o fins i tot moments abans en què es llença l’exclamació, No hi ha tant marge de maniobres, potser, per situar l’expressió facial respecte dels moviments corporals.

Imaginem que juntament amb la seva manifestació verbal d’estar fart, el mentider descarrega un cop de puny sobre la taula: serà més probable que l’expressió sigui falsa si apareix després del cop de puny. Les expressions facials no sincronitzades amb els moviments corporals són amb molta probabilitat pistes fefaents de mentida.

  • LA MENTIDA I ELS ULLS.

La mirada s’aparta en una sèrie d’emocions: baixa amb la tristesa, baixa o mira de lluny amb la vergonya o la culpa, i mira de lluny amb la repulsió.

No obstant això, és probable que un mentider, per culpable que se senti, no aparti la vista massa, ja que els mentiders saben perfectament que tothom confia en detectar la mentida d’aquesta manera. Si bé un parpelleig més intens i la contracció de les pupil·les indiquen que l’individu està mogut emocionalment, no revelen de quina emoció es tracta. Poden ser signes d’excitació entusiasta, ràbia o por. Només són autodelatadors vàlids quan la manifestació d’una emoció qualsevol es pugui relacionar amb que algú menteix.

Les llàgrimes també són produïdes pel SNA, però elles només són signes d’algunes emocions, no de totes. Es presenten quan hi ha tristesa o malestar (si les celles mostren també aquestes emocions), alleujament, certes formes de plaer i riure incontrolat (encara que les llàgrimes de riure no es filtraran si el riure mateix ha estat sufocat).

Per últim segons la Programació Neurolingüística, si un individu destre[1] realitza moviments oculars cap al costat superior dret (moviment creatiu), indicarà que no està recordant sinó construint, per això serà possible la possibilitat que estigui mentint.

  •  LA MENTIDA I EL SOMRRIURE

Un somriure fals sol ser asimètric, en el somriure autèntic es contrauen els músculs orbiculars de les parpelles, que envolten cada ull, formant les anomenades “potes de gall”.

El somriure autèntic expressa totes les experiències emocionals positives (gaudir amb una altra persona, alegria o felicitat, alleujament, plaer tàctil, auditiu o visual, diversió, satisfacció), només amb diferències en la intensitat de la mímica i en el temps de durada.

La diferència fonamental entre el somriure de menyspreu i el somriure autèntic és la contracció de les comissures dels llavis. Els somriures falsos es caracteritzen per ser més asimètrics que els autèntics, també, un somriure fals no estarà acompanyat mai de l’acció dels músculs orbiculars de les parpelles, amb ell no s’alçaran les galtes ni hi haurà fondalades sota dels ulls, ni potes de gall, ni el lleu descens de les celles que es presenten en el somriure autèntic lleu o moderat.

La manca de participació de les celles és un indici subtil però decisiu per diferenciar els somriures autèntiques dels somriures falsos quan la ganyota és pronunciada.

Utilitzat com màscara, el somriure fals no abasta més que moviments a la part inferior del rostre i en la parpella inferior.

Els signes propis d’un somriure fals són l’absència de tot moviment al voltant dels ulls i la presència de signes de repulsió o disgust profund (frunziment del nas) o de menyspreu (contracció de les comissures dels llavis).

  • LA MENTIDA I LA VEU.

La vacil·lació en començar a parlar, en particular quan s’ha de respondre a una pregunta, pot suscitar sospites, així com altres pauses menors durant el discurs si són freqüents.

Altres pistes les donen certs errors que no arriben a formar paraules, com algunes interjeccions (“ah!”, “Oh!”, “Esteee!”), Repeticions (“jo, jo, jo vull dir en realitat que…”), i paraules parcials (“En realitat m’agrada”).

Trencar el to de la veu, tossir i aclarir la gola. Elevar el to de la veu davant una pregunta que causa tensió, també seran indicadors de mentida.

El signe vocal de l’emoció que està més documentat és el to de veu. En un 70%, aproximadament dels subjectes estudiats, el to s’eleva quan estan sota l’influencia d’una pertorbació com un sentiment d’ira o de por.

En l’engany, el to es torna més agut, a causa del temor de ser descobert. També varia  la velocitat i ritme amb que es parla.


[1] Si l’individu és esquerrà el moviment serà al cantó esquerre.